.:: calsetines ::.

lunes, noviembre 29, 2004

Carta a un desconocido

He leido algun post tuyo. Parece que lo estás pasando mal. Y yo, no sé, siempre fui así. He sentido una extraña atracción. Necesidad de escribirte algo, de conocerte. ¿Pero qué podria hacer yo para que tu te sintieras mejor? De qué me sirve el querer ayudarte, el querer aportarte algo, si al fin y al cabo nada de lo que yo sé darte te puede aliviar? En fin, ya veremos si mi tropiezo en tus palabras fue sólo una coincidencia sin más. Buenas noches, buena suerte.


Sin desconexión

HOy vuelvo a sentirme atrapada. Igual que hace tres meses. Como antes de que todo en mi vida cambiara. Me siento como apagada, sin fuerzas, sin ganas... es una sensación extraña, pasajera, lo sé, pero que hoy se ha quedado aquí conmigo. Sé que es por el no verte. La responsabilidad del trabajo esconde el sentimiento durante la semana, pero ahora, en la soledad de mi cuarto hecho de menos nuestra monotonía de fin de semana. Y es que no necesito mucho: verte, tocarte, sentirte... si eso me falta unas llamadas no me bastan. Será eso, ¿verdad?

domingo, noviembre 28, 2004

Crea tus caretos¡¡

Empezemos con una lista de links que me han parecido interesantes. Bueno, vale vale.. es una chorrada, ¿pero no deja de ser curioso, no? Puedes probar unos cuantos, los que más te llamen la atención, y si quieres, postea aquí tus creaciones¡¡


Todos los links, están en esta web:
http://http://www.milinkito.com/linkodromo/?id=retratos

A mi me ha llamado la atención este: http://http://www.ngc.tv/play/games/JOMGame/index.asp

(Claro que debo reconocer q sólo he abierto tres o cuatro xDD)

Por cierto, muchas se generan en flash o formatos parecidos, hay que tener un poco de paciéncia hasta que acaban de cargarse todos los atributos y poder ir eligiendo.

El rey león

HOy volví a acordarme de tí. Es extraño, con todo el tiempo, y todas las cosas que han pasado... y sin embargo sé, que aun hoy sentiría de nuevo esa aceleración si volviera a verte. Qué cosas... tu sin embargo ya no me recuerdas, seguro. La última vez que te ví, pasaste a mi vera sin decirme nada, sin apenas darte cuenta de mi presencia. Mucho tiempo, muchas cosas... aunque yo ya ves, sigo a mi manera queriéndote. Aunque ya no sea a tí, sinó al recuerdo de lo que un día tu significaste para mí. Pero aquí estoy, recordándote, y recordando lo que un día para tí escribí. Sé, como ya sabía entonces, que por mucho tiempo que pase yo no podré ni olvidarte ni confesarme.

Finestra enllà

Finestra enllà devoro el carrer per on has de passar. Sempre a la mateixa hora, tots els dies esperant veure't arribar, amb els ulls encara mig tancats, i el pas ferm, més aviat atabalat, doncs qüasi sempre fas tard. Ara fa ja tres anys que et conec i si bé al principi només vas ser per mi una noia més, aviat vam entablir una relació més personal. Sempre hem parlat molt, i dia a dia se'm feia més necessari veure't. Al principi potser va ser com una possibilitat maliciosa, després, no sé com, va succeïr. Durant uns dies vaig intentar ignorar-te, saludan-te més fredament i procurant parlar amb d´altres companyes teves, però va ser un fracàs. Se'm feia tan difícil estar al mateix lloc on tu hi eres i no poder parlar més que de bajanades sense sentit! I parlar se'm feia tan difícil... Esta allà dret, quiet, havent de mirar-te als ulls, uns ulls negres, foscos, uns ulls màgics que em castigaven. I sentir la teua alé que em cremava... Em feia mal no poder cridar com t'estimava, no poder abraçar-te ni acaronar-te. Davant tothom callava, i això m'ennuava. Em castigava la teva presència, veure't amb mi, o pitjor, veure't tan aprop d'altres. I tanmateix, ni jo sabia res de tu ni tu res de mí. Érem només uns desconeguts que cada dia es saludaven i discutien algún problema. Perquè jo no sabia on anaves, ni amb qui anaves, ni què feies, ni què pensaves. No sabia res de tu. Havia manllevat algunes informacions de l´ordinador, però només eren les teves dades personals, i tot i que de vegades m´ha tentat la idea de trucar-te per escoltar la teva veu, de moment encara no ho he fet. No podria escoltar-te i no dir-te res, i tanmateix, tampoc he trobat cap bona escusa per fer-ho. Per mi ets massa important, i mai he volgut molestar-te. Passo l'estona pensant en tu, és l'únic que em recomforta. Penso en veure't, en parlar-te a soles, perquè mai estem a soles. I trobo a faltar les teues rialles i els teus gestos, i la teua olor. Però no pensis malament, jo mai hagués gossat tocar-te, m'agrada molt més imaginar-te. Imaginar la geometría del teu cos, provar els teus llavis, perdre els dits enmig del teu cabell, negre, llarg, arrissat. I tot imaginant m' acostaria poc a poc i molt fluix i a cau d'orella repetiria un i mil cops que t'estimo. Fluixet, que només ho sentissis tu, donces fins i tot imaginant tinc por a dir-te la veritat. Què dirien els companys? Em fa tanta por que ens critiquin i ens vulguin mal! Però sé que tot això són escuses, doncs al món l'oblidaria si almenys hi hagués alguna remota possibilitat d'amor per la teva part. I és això el que em fa mal. No puc dir-te la veritat, doncs no vull perdre l'amistat que ara ens uneix. I tinc tanta por... De vegades em pense que ho has endevinat, els meus ulls no et poden enganyar; i de vegades et recorde dèspota, tremolós el meu cor de predre el teu afecte. Però sé que és inútil, docs a pesar de saber que em tens un afecte molt gran, i que fins i tot imaginant he arribat a pensar que potser m'estimes (sempre des de la teva situació, es clar), la nostra relació mai arribaria a ser més del que ara és, i perdona, però sóc un covard, no em puc arriscar a perdre la teva confiança. Sé que per tu només sóc un home més, i sé que m'oblidaràs com has oblidat als altres. Sé que podria ser el teu pare, si ens ateníem a unes dades, però em pense que he nascut per estimar-te així. Vull estimar-te així, en secret, sincerament. Si en sapiguessis res ja no hi hauria màgia, fugiries de mi i series menys meva encara. Sé que podria ser el teu pare, sé que per tu no sóc més que el professor de matemàtiques, però t'estimo. Perquè t'estimo. Potser amb timidesa, potser sense saber-ne, però t'estimo i penso que mai trobaré el valor per dir-t'ho.

Retomando viejas costumbres

PUes aquí andamos otra vez. Era en cierto modo inevitable, no? Por lo menos demasiado tentador. Hoy que la tos y los estornudos han echo imposible el verte, me he decidido a retomar esta vieja costumbre de escribir. Escribir muchas veces a aquellos a los no me atrevería. Y qué tontos somos a veces en esta vida, no? Sí, demasiadas tonterias. Hace un momento leí : "No te tomes tan en serio la vida, al fin y al cabo no saldrás vivo de ella" ... y es que a veces nos preocupamos demasiado por el qué dirán, por lo que es correcto, por lo que vendrá.... y el tiempo pasa, y las oportunidades se escapan. Por eso, aunque sea de este modo tan cobarde, dejaré constancia de todo aquello que quiera decirte, y no pueda, o no quiera, o no me atreva... y sé que probablemente nunca lo leas, aunque quien sabe, siempre hay un motivo último para todo.

En fin, que aquí empezamos. Veremos a dónde nos lleva.